REFLEXIONS SOBRE LA MOBILITAT SOCIAL EN CLAU INTERSECCIONAL

Jessica Corpas Figueroa, Responsable de Gestió de Projectes, Colòmbia – Àrea de Desenvolupament Global.

D’un temps per aquí, s’escolten interessants reflexions sobre els desafiaments de la mobilitat social, com un procés complex i de llarg alè. En aquest article, comparteixo algunes inquietuds sobre aquest tema i la invitació a problematitzar la mobilitat social en perspectiva interseccional, perquè com se sap, aquelles poblacions que porten diferents trets d’opressió (per origen rural o perifèries urbanes, per pertinença ètnica, per migració, per gènere, entre altres) estan més propenses a l’estancament de la seva condició socioeconòmica.

M’interessa situar el terme de mobilitat social des de la categoria marxista de “classe social”, la qual ha perdut protagonisme per a ser nomenada amb eufemismes que suavitzen les implicacions de la divisió de la societat en classes socioeconòmiques. La classe socioeconòmica serveix com a eina d’aprofundiment de les desigualtats, en cap cas és natural sinó resulta d’una intencionalitat concreta de l’ordenament de la societat; i per això convido que no es continuï parlant de “pobres” sinó de persones empobrides per un sistema organitzat per a això, referir a les i els pobres fa semblar que la pobresa és una qüestió natural i inamovible i com vam dir, no ho és.

En les últimes dècades, el neoliberalisme i l’expansió conservadora a nivell global han empitjorat models econòmics extractivistes i societats cada cop més desiguals i polaritzades, així, el sector més empobrit cada vegada és major, i no s’engrandeix l’espectre del sector de més alts ingressos. En aquesta via, s’acovardeix cada vegada més la classe mitjana, i amb això es minimitza la possibilitat d’ascens socioeconòmic. Per això, em resulta pertinent complicar la mirada i preguntar-nos per què pensar-nos la mobilitat social en clau interseccional com una aposta per la transformació de les desigualtats?

I entenc que ens devem una anàlisi profunda que permeti una comprensió d’aquest fenomen més enllà de la posició socioeconòmica, el nivell d’ingressos, salaris i situació laboral en termes generals, i incorporar diferents perspectives, com una mirada de gènere que prengui com a referència els diferents factors estructurals de l’ordenament patriarcal de la societat que limiten a les dones encara més per a un ascens en termes monetaris i socioculturals. Per exemple, per a l’accés a ocupacions formals, a salaris dignes, a recursos monetaris estables i a posicions directives. Reconèixer entre aquests factors la imposició quasi exclusiva del treball de cures no remunerat com una activitat suposada i falsament “natural” de les dones pel fet de ser-ho. Amb això el capitalisme treu un doble avantatge del treball de cures realitzat majoritàriament per les dones: d’una banda, l’explotació de mà d’obra qualificada sense cap reconeixement econòmic o simbòlic; i per una altra, la garantia del treball de cures exclusivament en l’àmbit domèstic, eliminant la responsabilitat dels governs i la societat en aquesta activitat.

Una altra perspectiva té a veure amb el generacional, si posem la lent en la situació de les i els joves, és latent la desesperança en un futur millor, la qual cosa no és només una impressió, es tracta de les cada vegada més escasses possibilitats d’accedir a una educació amb qualitat, a ocupacions formals ben remunerats en el present i ni parlar del descoratjador pronòstic que a futur no s’aconsegueixi una jubilació. Les i els joves en societats amb economies emergents i altament desiguals s’enfronten a seriosos problemes per a inserir-se en el mercat de treball, en concordança amb els seus desitjos i projectes de vida. La falta d’oportunitats i de recursos per a la formació, es converteixen en factors que comprometen el present i el futur d’una generació que troba en la informalitat gairebé que l’única via d’accés a ingressos.

En la perspectiva de mobilitat social de poblacions afrodescendents o indígenes en societats com les llatinoamericanes o del Carib, ens trobem amb un panorama moltíssim més complex: en termes generals ocupen escassíssims esglaons en diferents àmbits de representació, poder i prestigi. No estan garantides les condicions mínimes per a una vida digna en els seus territoris d’origen, a conseqüència d’una absència o deficiència greu de polítiques públiques (manca d’aigua, sistemes de clavegueram i sanejament bàsic, dèficit d’escoles i institucions d’ensenyament mitjà i superior, falta de connectivitat, deficients vies), la qual cosa se suma a conflictes entre grups armats i lògiques de saqueig dels béns comuns de la naturalesa. Així mateix, en els centres urbans són poblacions que habiten les perifèries i han de conciliar la seva lluita per la subsistència digna, amb el racisme estructural arrelat en la societat.

I si referim a la perspectiva de la població migrant, s’evidencia un agreujament de la situació per estatus migratori que incideix directament en la possibilitat d’accedir als drets mínims de la humanitat com la identitat, la salut, l’educació, el treball i l’habitatge. El no comptar amb la situació migratòria regularitzada, posa a aquesta població en uns llimbs de ciutadania que els impedeix accedir a serveis i també validar els seus coneixements i experiència en determinats àmbits de la vida (educatiu, laboral, comunitari, etc.). Són les poblacions migrants empobrides, les que entren a ocupar espais de treball en general en la informalitat, amb remuneracions paupèrrimes i amb una càrrega d’explotació i discriminació duplicada respecte a la resta de la societat i en condicions de vida que limiten àmpliament la seva possibilitat de canviar de posició socioeconòmica.

Aquesta multiplicitat de càrregues d’opressió que es conjuguen en la població i que demanden d’anàlisis profundes i interseccionals a l’hora d’abordar la realitat social i en concret de comprendre  les possibilitats o impossibilitats de mobilitat social o per a no anar tan lluny, de la millora o no de condicions de vida, és un dels desafiaments principals a l’hora de dissenyar i implementar estratègies d’abordatge i acompanyament des de les organitzacions socials amb una aposta per la justícia social i la transformació de condicions de vida.

Per això, és clau revitalitzar la categoria de classe social com una eina d’anàlisi de la realitat social, proveïda d’almenys dos aspectes claus, segons Mussot (2018): d’una banda, s’expressa en una desigualtat material o estructural, que refereix a l’escàs accés a ingressos de la població per a una vida digna, i també a l’ampliació de la bretxa d’ingressos que s’explica per una distribució desigual d’aquests, i per factors culturals i subjectius. I, d’altra banda, reflecteix una desigualtat d’oportunitats culturalment discriminatòria, que s’expressa en la marginació per aspectes com a sexe/gènere, discapacitat, edat, racialitat, migració i nacionalitat, qüestions vistes socioculturalment com a subalternes en la societat i a partir de les quals la diferenciació social es tradueix en discriminació. Diu l’autora, que això produeix “un mal existencial extra que produeix la desigualtat; no és visible, i incita a la deterioració i menyscapte del benestar subjectiu i relacional dels qui pateixen la degradació social: els col·loca en franca situació d’exclusió social” (Mussot, 2018: 37).

La invitació és a revitalitzar les anàlisis des de la categoria de classe social transcendint la relació subjecte – mitjans de producció i identificar que hi ha una connexió indissoluble entre les condicions materials per a la vida amb la pertinença a un entramat sociocultural i poblacional. Això es tradueix en la possibilitat o no del gaudi de béns materials i immaterials, amb l’accés o no a drets bàsics, amb les oportunitats concretes o no per als diferents sectors poblacionals, amb l’establiment o no de xarxes socials de suport que obrin oportunitats; on l’autonomia, la llibertat, la real possibilitat de triar i la integritat cobren un paper central. El que proposo és una mirada interseccional de la classe social, com el punt base per a comprendre la mobilitat social.

I quines són les probabilitats d’una mobilitat social ascendent?

En un estudi publicat per l’OECD en 2018, es fa una anàlisi multicausal i relacional dels factors que incideixen en la possibilitat o en la impossibilitat de moure’s de manera ascendent dins de l’espectre socioeconòmic a nivell global, aterrant també per la situació entre països. Si bé es tracta d’una panoràmica d’aquesta situació previ a la pandèmia per COVID-19 a nivell mundial, ofereix importants troballes que val la pena aprofundir. A continuació, una gràfica que reporta el nombre de generacions necessàries per cada país perquè hi hagi mobilitat social ascendent:

A Espanya es requereixen quatre generacions perquè hi hagi mobilitat social ascendent, per la seva part a Colòmbia han de passar onze generacions per a una mobilitat ascendent (OECD, 2018). Si bé és una troballa summament rellevant, valdria la pena tenir el registre de les particularitats d’aquestes xifres per grups poblacionals i per territoris dins de cada país, atès que la diversitat històrica, geopolítica, socioeconòmica i cultural fa que els resultats puguin ser fins i tot més descoratjadors, referint a Colòmbia puntualment, com la situació de dones, joves de diferents orígens socioeconòmics, poblacions indígenes i afrodescendents, o en territoris rurals i dispersos a nivell nacional.

Les següents dades del país, ens permeten posar en relleu les àmplies desigualtats que perviuen a Colòmbia entre l’urbà i el rural. Per al 2022, la incidència de pobresa monetària va ser de 36,6% i de la pobresa monetària extrema va ser de 13,8%, aquesta última reflecteix dos aspectes: el cost de la canastra bàsica d’aliments, i el cost d’altres béns i serveis. En revisar les troballes en zones urbanes i rurals disperses, la desigualtat és aclaparadora en aquest indicador, perquè en capçaleres municipals equival a 11%, respecte als centres poblats i rurals dispersos on s’eleva al 23,3% (DANE, 2023).

Per part seva, la pobresa multidimensional involucra cinc dimensions: 1) condicions educatives de la llar, 2) condicions de la infantesa i la joventut, 3) salut, 4) treball, 5) accés a serveis públics domiciliaris i condicions de l’habitatge. Es consideren en aquesta situació a llars que llancin un índex ponderat de 33.3% o més de privacions en aquestes cinc dimensions. Les troballes a nivell nacional per al 2023 expressen que un 12,1% de llars es troben en pobresa multidimensional, i en desagregar-ho per capçaleres municipals un 8,3% de llars es troben en aquesta situació, la qual cosa contrasta amb el 25,1% de llars en centres poblats i rurals dispersos. Les dimensions amb major privació a nivell nacional són educació i treball (DANE, 2024).

D’aquí la importància de reconèixer com altament heterogenis els processos de mobilitat social, perquè depèn d’una sèrie de factors que faciliten l’ascens o mantenen la situació estanca. Factors com el nivell educatiu de mares i pares, la qualitat de les condicions de salut i sanejament de les famílies, els entorns on es resideix, l’accés a ocupacions formals de les famílies i els propis, esdeveniments fortuïts de la vida (malalties, naixements, desastres naturals, desocupacions, etc.), accés a oportunitats d’ocupacions dignes, condicions de gènere i sobrecàrrega de treball de cures no remunerades en les dones.

Desglossant aquests factors, l’informe OECD assenyala que en famílies on la mare i el pare han tingut un escàs nivell educatiu i deficients condicions de sanitat i salut, les filles i els fills tindran altíssimes probabilitats de replicar les condicions socioeconòmiques de vida i per tant mantenir-se en els mateixos circuits d’empobriment. Molt per contra, les famílies en les quals mare i pare tenen alta formació educativa i bona condició de salut i sanitària, les seves filles i fills compten amb elevades probabilitats de mantenir-se i superar el seu estatus socioeconòmic.

En la línia d’eleccions educatives i de formació de les i els joves, Arianna Ranesi Murillo (2024) planteja que els qui enfronten situacions socioeconòmiques desfavorables, estan en un franc desavantatge perquè tenen condicionaments socioeconòmics que no els permeten un cert marge de flexibilitat que reflecteixi els seus veritables desitjos i interessos a l’hora de formar-se. Per tant, han de triar una formació que estigui concorde a les seves possibilitats econòmiques, pensant que sigui rendible a futur i sabent que la inversió en diners i en temps que es faci és una inversió vital: es juguen el present i el futur socioeconòmic propi i el de les seves famílies, per tant, no és una opció fallar. En paraules de Ranesi equivocar-se és un privilegi.

Tornant a l’informe OECD, quant a la relació entre educació i accés al treball en les famílies, s’explica que en aquelles on la mare i el pare tenen menor nivell educatiu, les seves possibilitats d’aconseguir un treball formal ben remunerat són mínimes, una relació que sembla òbvia, però resulta clau posar-la en relleu que a menor nivell educatiu de mare/pare, major informalitat i inestabilitat en el treball i per tant escassos els ingressos econòmics familiars, la qual cosa limita les oportunitats de millora de condicions de vida de les i els joves. Es tracta d’un assumpte estructural que es replica en les següents generacions. Així, un/a jove en aquest entorn familiar tindrà quatre vegades més probabilitats de no ascendir en l’escala socioeconòmica del seu país.

La situació familiar és determinant, perquè l’escassetat d’oportunitats educatives, laborals i escassetat salarial de mares i pares incrementa la percepció de desesperança respecte a la millora de condicions de vida en les i els joves, els qui no sols tenen limitat l’accés a serveis i drets bàsics, sinó també a capitals culturals concrets com ho són: circuits i xarxes socials de suport que funcionin com a trampolí a oportunitats, accés i permanència a escenaris de formació d’alta qualitat, coneixement d’idiomes, tecnologies i informació rellevant per exemple per a accedir a beques, possibilitats d’accés i gaudi a escenaris culturals occidentals, disposar del temps i els recursos per a accedir a espais de recreació, esport i esplai,  o la possibilitat de cuidar i tramitar la salut mental, entre altres aspectes. I això s’agreuja en països amb alta desigualtat socioeconòmica, com el cas de Colòmbia. Aquesta falta d’oportunitats tant formatives com d’accés al mercat formal de treball, s’expressa en una menor participació de les i els joves en la producció de rendes i en l’escassa adquisició d’ingressos.

Com s’observa, són aspectes centrals que limiten el benestar personal i familiar, ja que les persones no arriben a satisfer les necessitats bàsiques, i molt menys projectar somnis en termes de mobilitat ascendent ni en educació, ni en ingressos, ni en salut. Veient-se així frustrada la seva possibilitat de moure’s en l’espectre socioeconòmic global. Això, al seu torn, genera una conflictivitat social que es mou entre les deficients polítiques socioeconòmiques per a mitigar les desigualtats i una realitat cada vegada més voraç que manté a les persones més empobrides en aquesta mateixa situació (sòl enganxós al fons) i també manté a les persones privilegiades en la seva mateixa posició (sostre enganxós en el cim). És alguna cosa així com un blindatge de classe social que, d’una banda, limita de mode categòric a aquells sectors amb menys recursos per a moure’s de mode ascendent, i per una altra, assegura un estatus d’elit als qui provenen dels sectors dominants (OCDE, 2018). La següent infografia ho il·lustra clarament:

Que a Colòmbia hàgim d’esperar 11 generacions per a tenir una mobilitat social ascendent és per poc desolador. Els desafiaments són enormes i passen per qüestions estructurals, de redistribució de la riquesa i del poder, i passa també per canvis socioculturals perquè els qui enfronten majors opressions per diferents raons siguin subjectes de reparacions col·lectives i si es vol accions afirmatives que els permetin una inclusió real i digna en termes socioeconòmics i de reconeixement en la societat. Es tracta d’una tasca de llarg alè, que no dona més espera.

 

Referències:

Departamento Administrativo Nacional de Estadística DANE (2024). Boletín Técnico Pobreza multidimensional en Colombia Año 2023. Consultado en https://www.dane.gov.co/files/operaciones/PM/bol-PMultidimensional-2023.pdf

Departamento Administrativo Nacional de Estadística DANE (2023). Pobreza monetaria, resultados 2022. Consultado en https://www.dane.gov.co/index.php/estadisticas-por-tema/pobreza-y-condiciones-de-vida/pobreza-monetaria

Mussot, María Luisa (2018). Intervención social en tiempos de neoliberalismo en América Latina. Trabajo Social 20 (2): pp. 19-52. Departamento de Trabajo Social, Facultad de Ciencias Humanas, Universidad Nacional de Colombia. Bogotá. Consultado en: https://revistas.unal.edu.co/index.php/tsocial/article/view/74304/71094

Organization for Economic Coperation and Development OECD (2018). A Broken Social Elevator? How to Promote Social Mobility. Consultado en https://www.oecd.org/fr/social/broken-elevator-how-to-promote-social-mobility-9789264301085-en.htm

Ranesi Murillo, Arianna (2024). Asumir riesgos académicos: ¿derecho o privilegio? La importancia de desarrollar programas de empleabilidad flexibles para jóvenes provenientes de contextos socioeconómicos vulnerables. Consultado en https://www.nouscims.com/asumir-riesgos-academicos-derecho-o-privilegio/