L’APROPIACIÓ ÉS LA CLAU DE L’ÈXIT EN LA SOSTENIBILITAT DELS PROJECTES

Pape Makhtar, Responsable de país, Senegal, Àrea de Desenvolupament Global

L’apropiació dels projectes de desenvolupament és el primer pas cap a la seva sostenibilitat. En involucrar a les comunitats locals i a les parts interessades en tot el procés del projecte, ens assegurem que les iniciatives s’adapten millor a les necessitats locals i puguin ser gestionades eficientment a llarg termini.

No obstant això, per a garantir la sostenibilitat dels projectes de desenvolupament, també és important tenir en compte tots els contextos en els seus diferents components: polítics, econòmics, socials i ambientals. Això significa que els projectes han de ser dissenyats per a satisfer les necessitats identificades per les comunitats locals, ser econòmicament viables i respectuosos amb el medi ambient.

En resum, l’apropiació és un primer pas crucial cap a la sostenibilitat dels projectes de desenvolupament, però ha d’anar acompanyada d’una planificació i execució reflexives.

L’aparició del concepte d’apropiació és bastant recent i està estretament relacionada amb l’evolució del pensament sobre el fenomen del “desenvolupament”. La paraula desenvolupament és alhora generosa i ambigua. El concepte de desenvolupament sorgeix en les dècades de 1940-1950, quan es percep que encara existeixen desigualtats entre les regions en les societats riques i es produeixen moviments socials a escala mundial a favor de la descolonització. Les reflexions sobre el concepte de desenvolupament atorguen un paper més important als éssers humans, tant individualment com col·lectivament, en la creació del món i en el creixement de la riquesa. Segons François Partant: “el desenvolupament només pot ser la realització progressiva d’un doble potencial: d’una banda, el potencial que representa qualsevol comunitat humana i tots els individus que la componen; d’altra banda, el potencial que constitueix l’entorn físic en el qual es troba aquesta comunitat, un entorn que utilitza per a assegurar la seva existència i preparar la de les generacions futures. De la mateixa manera que un nen es desenvolupa convertint-se en adult i no simplement posant-se un vestit d’adult, una societat es desenvolupa a partir del que és en si mateixa, aprofitant els recursos que l’envolten i que varien molt d’un lloc a un altre en el planeta”.

Per tant, entenem fàcilment que el fonament del desenvolupament socioeconòmic tan buscat en les nostres intervencions no es limita a una ambició política, sinó més aviat a un compromís de les diferents parts interessades de tots els àmbits. La gestió inclusiva i col·legiada garanteix l’apropiació de les nostres intervencions a través de la participació activa i continuada de les comunitats locals i les parts interessades en la implementació dels projectes i la reflexió sobre la seva sostenibilitat. Això es pot aconseguir enfortint les capacitats locals i assegurant la transferència de competències i recursos adequats. L’apropiació passa necessàriament per la implicació de les diferents parts interessades, no es limita simplement a compartir les accions previstes o a una implementació concertada, sinó que ha de ser una acció transversal i contínua en els diferents nivells del projecte.

La identificació, planificació, implementació, seguiment i avaluació són etapes fonamentals del procés de desenvolupament, però és crucial repensar com abordem aquestes etapes per a fomentar una veritable apropiació per part de les parts interessades. Els beneficiaris ja no han de ser considerats com a mers receptors passius, sinó com a actors beneficiaris i garants de l’èxit de les intervencions.

Algunes accions de desenvolupament aconsegueixen generar millores sostenibles, mentre que unes altres només aconsegueixen canvis puntuals o fins i tot fracassen a causa de la falta de pertinència i apropiació per part de les parts interessades. Les causes del fracàs en l’apropiació són diverses:

  • La pressa dels finançadors i les agències executores, que deixen poc espai per a l’èxit en l’apropiació. Això afebleix les iniciatives comunitàries, soscava la confiança en si mateixes i evita que les poblacions adquireixin habilitats i comprensió dels problemes. Les poblacions acaben percebent el projecte com una font de finançament extern o una obra de caritat, la qual cosa limita el seu compromís real.
  • La falta d’estudis tècnics o socioeconòmics de viabilitat, o l’existència d’estudis incomplets o incorrectes. Aquestes deficiències inicials sovint condueixen a defectes de construcció o situacions que comprometen l’execució i la sostenibilitat de les obres del projecte.
  • Intervencions rígides concebudes de manera aïllada i que no s’adapten a les realitats socioeconòmiques locals, al ritme de progrés, a la capacitat d’absorció i a les necessitats reals de les poblacions. La falta de coneixement de la realitat dels beneficiaris, la falta d’empatia, respecte i confiança són ingredients perfectes per al fracàs del projecte.
  • L’establiment d’agències executores els centres de presa de decisions de les quals es troben fora de l’àrea d’intervenció, la qual cosa retarda l’intercanvi de coneixements i informació i limita la supervisió efectiva.
  • La falta d’un sistema de gestió i control coordinat.
  • Quan les accions de desenvolupament són dutes a terme per l’Estat, el fracàs sovint està relacionat amb les mateixes estructures administratives i la seva falta de comunicació. Aquestes estructures adopten un enfocament burocràtic descendent (top-down) que no permet la participació de les poblacions objectiu en la identificació dels problemes, la qual cosa bloqueja el seu autonomització. Un enfocament coercitiu encoratja a les poblacions a agrupar-se únicament per a obtenir beneficis, sense pensar en el seu autonomització.

Per tant, les iniciatives que tenen èxit són aquelles que eviten aquests errors i incorporen els següents enfocaments i maneres de funcionar:

  • Després de diverses sessions d’identificació, observació, informació i discussió, s’elaboren amb les comunitats i per a les comunitats.
  • Organitzen sessions de capacitació i enfortiment de capacitats per als responsables de les organitzacions comunitàries.
  • Tenen un sistema de seguiment i control del projecte inclusiu (involucrant a les diferents parts interessades) establert per l’agència executora o de gestió del projecte.
  • Avaluen els resultats juntament amb les comunitats.
  • Saben establir i mantenir xarxes de comunicació.
  • Tenen un seguiment institucional i reportis periòdics sobre els aspectes més destacats i les activitats en curs.
  • Han aconseguit la participació dels responsables de les “estructures administratives”, els qui al seu torn han estat capaces de “crear” i mantenir xarxes de comunicació amb els grups objectiu.

En definitiva, tots aquests aspectes faciliten l’apropiació adequada del projecte per part dels grups meta. D’aquesta manera, les parteix implicades:

✓ Hauran pres consciència dels seus problemes, les seves necessitats profundes i hauran guanyat confiança.
✓ Hauran comprès des del principi el projecte amb els seus objectius i desafiaments.
✓ Hauran participat en el projecte, impulsats per líders locals, i s’hauran organitzat per a complir amb el cronograma de treball conjunt.
✓ Hauran pres decisions a tots els nivells gràcies a una gestió transparent i inclusiva del projecte.

Per tant, és important comprendre que l’apropiació es considera com la primera fita en el procés de sostenibilitat de qualsevol projecte de desenvolupament. Mitjançant la participació i apropiació d’un projecte o programa per part de les diferents parts interessades, es pot garantir l’establiment d’un procés de sostenibilitat polític, institucional, comunitari, tècnic, econòmic i financer a través d’una dinàmica organitzativa inclusiva. L’apropiació és, en definitiva, tant un enfocament com un comportament, que és clau per a la sostenibilitat dels projectes.