EL PERILL DE DESMANTELLAR L’EDUCACIÓ PÚBLICA
Celia Gueto, Programme Manager Educació – Desenvolupament Global
Què tenen en comú els sistemes educatius del Senegal, Colòmbia i Espanya? La seva creixent privatització.
En un món en constant evolució, l’educació pública ha sigut durant molt de temps la pedra angular del desenvolupament social i econòmic. No obstant això, en l’actualitat, ens trobem enfront d’una tendència que amenaça amb soscavar aquest pilar vital: el perill de desmantellar l’educació pública.
Des de les aules a Espanya fins a les escoles a Colòmbia i el Senegal, s’evidencien alarmants senyals d’una direcció que podria tindre conseqüències devastadores en la formació de les generacions futures. En aquest article, explorarem els perills inherents a aquesta tendència global, destacant exemples concrets que revelen les amenaces que enfronten els sistemes educatius en diferents continents. Més enllà de les fronteres nacionals, la desinversió en l’educació pública està teixint una xarxa que podria comprometre el progrés i l’equitat a nivell mundial.
Si ens traslladem a Amèrica Llatina, descobrim que aquesta és la regió del planeta on la privatització educativa ha avançat de forma més pronunciada i constant en les últimes dècades. Els països llatinoamericans destaquen no sols per tindre la taxa d’escolarització primària privada més elevada del món, sinó per mostrar a més un creixement sostingut elevat de l’oferta privada des de la dècada de 1990. En el nivell d’educació secundària, Amèrica Llatina també encapçala el rànquing de regions amb major participació privada, però en aquest cas comparteix posició amb els països de l’Àfrica Subsahariana (Institut Estadística UNESCO, 206).
Indaguem un poc més en el cas de Colòmbia, que en 2022 va entrar en la llista dels 10 països amb ingressos més desiguals prenent com a mesura el coeficient GINI. Encara que 8 de cada 10 infants colombians cursen els seus estudis obligatoris en centres públics, 97 dels 100 millors centres educatius del país són privats. A més, el Laboratori d’Economia de l’Educació (LEE) de la Universitat Javeriana, després d’examinar els resultats de les Pruebas Saber (proves nacionals del país), va observar que la bretxa d’acompliment entre col·legis públics va créixer després de la pandèmia. Aquesta bretxa és més alarmant en les assignatures d’anglés, on la diferència en acompliment ascendeix a més de 10 punts en avantatge dels centres privats, i en matemàtiques on es va trobar una bretxa de més de 6 punts.
A aquesta diferència en els resultats acadèmics entre els centres públics i privats, cal afegir la bretxa urbà-rural que va ascendir a 26 punts a favor dels col·legis urbans. Això cobra sentit, si tenim en compte que a Colòmbia hi ha una major concentració de centres educatius privats en les urbs. Aquesta desigualtat s’estén també a l’accés a l’educació terciària. Un infant escolaritzat en un centre privat té un 74 % més de probabilitats de cursar educació terciària.
Aquestes dades, ens podrien portar a pensar que potser la solució és privatitzar l’educació, donat el seu ‘millor rendiment’. No obstant això, si en comparar els dos tipus de centres controlem les variables de nivell socioeconòmica i cultural, els resultats són idèntics.
L’educació és un reflex de la societat, o viceversa, i la creixent privatització dels sistemes educatius a Colòmbia no fa més que exacerbar les desigualtats ja existents. El fet que els centres educatius privats lideren els rànquings de rendiment no és necessàriament indicatiu d’una qualitat intrínseca superior, sinó que ressalta les disparitats econòmiques i socials que persisteixen en la societat colombiana.
Si creuem l’Atlàntic i ens dirigim al Senegal, trobem un panorama educatiu similar. Encara que la gran majoria de governs africans han treballat per a millorar l’accés a l’educació, el creixement constant d’institucions educatives privades planteja desafiaments significatius. La UNESCO informa que, al Senegal, la taxa de matriculació en escoles privades ha augmentat substancialment en les últimes dècades. Aquest fenomen no sols ressalta la tendència global cap a la privatització, sinó que també assenyala la urgent necessitat d’abordar les desigualtats que sorgeixen d’aquesta dinàmica.
Si ens endinsem en l’informe de la Coalición de Organizaciones en Sinergia para la Defensa de la Educación Pública (COSYDEP) titulat ‘Privatización y Mercantilización de la Educación en Senegal‘, trobem conclusions reveladores. Aquest informe exposa les creixents tendències de mercantilització de l’educació que comença a ser evident al Senegal. En l’actualitat, el desenvolupament de l’educació primària privada al país és aproximadament cinc vegades més ràpid que el de l’educació pública. La COSYDEP ressalta, de fet, la ràpida expansió de les escoles privades des de 1994, després de l’aprovació de la Llei 94-82 que va atraure i continua atraient la participació d’estrangers i no especialistes a un mercat educatiu considerat ‘lucratiu’ en el continent africà.
No obstant això, un dels aspectes més impactants de l’informe és que el 74% dels pares enquestats admeten que escolaritzen als seus fills en escoles privades no per elecció, sinó per obligació. La raó principal citada és la falta d’escoles públiques pròximes o les seues extremadament deficients condicions infraestructurals.
Davant aquestes troballes, COSYDEP urgeix a l’Estat a destinar una porció significativa dels recursos públics per a millorar la qualitat de l’educació pública. Adverteixen que l’Estat al Senegal no hauria d’emprar fons públics per a recolzar una educació amb objectius comercials. En canvi, COSYDEP advoca per la millora de les condicions educatives a les escoles públiques, especialment en àrees rurals on els recursos són escassos. Cheikh Mbow, director executiu de COSYDEP, afirma que l’educació pública ha de ser gratuïta i obligatòria per a garantir que els infants tinguen accés a l’ascensor educatiu que els porte cap a l’èxit social.
Si anem a l’arrel de l’assumpte, la privatització de l’educació al Senegal té vincles amb les polítiques promogudes pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), els quals, en recolzar reformes econòmiques, promouen i comporten una reducció en la despesa estatal en sectors com l’educació i la salut. D’aquesta manera, d’una forma ‘indirecta’, aquestes institucions han fomentat la participació del sector privat en l’educació, lligant préstecs i assistència financera a reformes que afavoreixen la inversió privada en l’àmbit educatiu. Encara que no són els únics responsables de la privatització educativa, la seua influència en les polítiques ha facilitat el creixement del sector privat.
El deute estatal impacta en la inversió en educació: a major deute, menor capacitat per a destinar fons a l’educació universal. L’endeutament elevat sol canalitzar una porció important dels ingressos estatals al pagament del deute, restringint encara més la capacitat per a millorar l’educació i portant a una reducció del suport estatal en aquesta matèria que es tradueix en un minvament en la qualitat educativa. Aquesta és la situació imposada a la qual s’enfronten un gran nombre de països africans en les últimes dècades.
Finalment, i sense anar molt lluny, a Espanya, una nació europea amb una llarga tradició d’educació pública, també s’observen signes preocupants de privatització. Aquesta mercantilització, s’ha aconseguit a partir de conceptes propis com “llibertat d’elecció” i una regulació que ha atret a grans fons d’inversió que s’han centrat, en un primer moment, en l’educació universitària. Actualment, més del 40% de les universitats espanyoles són institucions privades.
No obstant això, hi ha un fenomen observable tant en educació primària com en secundària que ens ajuda a entreveure les desigualtats educatives públic-privades existents al país. Es tracta de la taxa de repetició. Segons dades de l’últim curs escolar del Ministeri d’Educació, s’evidencia que la repetició de cursos és considerablement més freqüent en centres públics que en col·legis concertats i privats. En primària, la taxa de repetició aconsegueix el 2,1%. No obstant això, en aprofundir, es descobreix que en centres públics aquesta taxa ascendeix al 2,5%, en els concertats al 1,3% i en els privats a penes arriba al 0,4%.
El contrast és encara més marcat en l’educació secundària, on la taxa global de repetició aconsegueix el 7,6%. No obstant això, aquesta xifra es dispara al 9,3% en els centres públics, es redueix al 4,7% en els concertats i es limita a l’1% en els privats. En l’ensenyament públic, els alumnes repeteixen fins a sis vegades més en primària i fins a nou vegades més en secundària en comparació amb els centres privats.
Per a comprendre el fenomen de la repetició, Lucas Gortazar, responsable d’educació en el think tank EsadeEcPol, destaca la disparitat entre l’alumnat de centres públics i privats. En els centres públics, prop del 50% dels alumnes provenen d’entorns desfavorits, mentre que en les institucions privades aquesta xifra és tan sols del 8% (Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques).
Les repeticions, en última instància, impacten de manera més significativa en els alumnes més vulnerables. Si considerem dos estudiants amb habilitats, dificultats d’aprenentatge i nivells de motivació similars, aquell amb un nivell socioeconòmic i cultural més baix té tres vegades més probabilitats de repetir (Save the Children, Repetir no és aprendre). Aquesta discrepància es deu a com les famílies afronten l’educació segons els seus ingressos. Per exemple, les famílies amb un alt nivell econòmic solen recórrer a classes particulars per a enfortir el rendiment acadèmic dels seus fills, mentre que aquelles amb menys recursos busquen aquestes classes per a evitar que les seves filles i fills es queden ressagats.
No és casualitat la ubicació dels col·legis privats o concertats a Espanya. Majoritàriament, es troben en zones amb millor situació econòmica. 9 de cada 10 col·legis en àrees de menor renda són públics, mentre que en zones de major ingrés, la distribució es divideix entre un 29% privats, un 24% concertats i un 46% públics (EpData). Aquesta distribució també varia segons les regions; per exemple, en comunitats com Andalusia, els col·legis públics representen únicament un terç dels col·legis en les àrees més pròsperes (Registre de la Junta d’Andalusia).
A Espanya, està en joc no sols la pedagogia, sinó un model que ha demandat esforços considerables al llarg del segle XX. Un model, que ha donat els seus fruits i que ha permés que milions d’espanyols no sols accedisquen a una educació pública i gratuïta de qualitat, sinó també a un estat de benestar que ha facilitat la mobilitat social al país. No obstant això, la capacitat de l’escola pública per a reduir les desigualtats està disminuint, i l’ascensor social que solia representar l’educació ja no funciona. De fet, està seguint el mateix camí que altres béns comuns i col·lectius, com la salut.
Hem repassat com la privatització de l’educació en diferents parts del món, des d’Amèrica Llatina fins a Àfrica i Europa, està generant un panorama educatiu global fragmentat i desigual.
A més, la privatització de les polítiques socials no segueix decisions econòmiques basades en una suposada racionalitat de la despesa pública. És, més aviat, una decisió política sobre la necessitat de generar una constant redefinició profunda del paper de l’Estat i una redistribució regressiva del poder en favor dels sectors més poderosos de la societat.
Potser no se li pot demanar a una societat individualista que prenga decisions col·lectives, però és essencial reconéixer que l’educació transcendeix els límits de l’individual per a modelar el teixit mateix de la societat. En un món interconnectat i globalitzat, la qualitat de l’educació no sols afecta als individus, sinó que també determina la capacitat d’una societat per a enfrontar els desafiaments i prosperar en conjunt. Per tant, encara que la tendència individualista puga influir en les decisions, és crucial recordar que una educació de pública i de qualitat beneficia a la societat en el seu conjunt.
L’educació no és un producte, l’educació és un bé comú i abans de res un dret universal.