FALTA D’ADULTESA O ABSÈNCIA DE JOVENTUT? REPENSANT L’ACOMPANYAMENT A JOVES

Sara Ortega, Project Manager Acompanyament i Caterina Ponte, tècnica de mentoria del programa Zing.

Són diversos els perfils professionals que en els programes de millora de l’ocupabilitat desenvolupen la funció d’acompanyar els itineraris vitals de les persones joves. Si hi ha alguna cosa que tenen en comú tots els perfils és que comparteixen un lloc privilegiat des del qual estimular a les joves en l’aprenentatge de la construcció de les pròpies decisions i desafiaments vitals.

Aquests itineraris no són simplement trajectòries lineals cap a la inserció laboral, sinó experiències profundament humanes, performatives i transformadores que afecten, en múltiples dimensions, la manera de ser i existir dels qui els recorren. En aquest procés, no sols adquireixen habilitats o competències tècniques, sinó que reconfiguren la seva identitat, qüestionen els seus rols socials, i redescobreixen el seu lloc en el món. Reconèixer aquests itineraris com a processos vius i dinàmics exigeix, a més, un enfocament que valori la singularitat de cada història i la diversitat d’experiències, permetent que les persones joves siguin protagonistes en la construcció del seu propi recorregut cap a un futur significatiu.

Desitgem que, mitjançant aquesta lectura, ens puguem detenir un temps en la pràctica de l’acompanyament a joves, permetent-nos repensar la nostra praxi.  L’objectiu: promoure l’ús d’eines senzilles, la pregunta i l’escolta, dirigides a fomentar la humanització de l’acompanyament i el protagonisme de les joves aprenentes en els seus processos de desenvolupament i de creació d’un projecte integral de vida.

Parlar de joventut és endinsar-se en un terreny ple de potencialitats, contradiccions i possibilitats. No obstant això, la manera en què la societat, i en particular els programes dirigits a joves, els perceben, sol estar marcada per una mirada adultocéntrica que redueix les seves experiències a un trànsit cap a una adultesa “plena”. Aquesta adultesa es defineix sota estàndards heretats per generacions anteriors, que responen a un model de vida que ja no sempre és funcional ni aplicable en el context actual. Aquests estàndards, basats en trajectòries lineals i predictibles (com l’accés a una educació formal, l’obtenció d’una ocupació estable i la consecució de fites biogràfiques ben delimitats), xoquen amb una realitat contemporània caracteritzada per la velocitat dels canvis, la precarietat laboral i la incertesa generalitzada.

En aquest context, les joves no sols enfronten una pressió per complir amb expectatives alienes, possiblement interioritzades, sinó que també es troben amb la tasca de reimaginar i construir noves maneres de narrar la seva identitat i els seus projectes de vida. Aquests nous relats requereixen flexibilitat, obertura i una mirada crítica que permeti desafiar les imposicions de models obsolets, al mateix temps que reconeixen les múltiples maneres en les quals la joventut viu, crea i resisteix en un món en constant evolució.

La joventut, quan ens allunyem d’aquesta mirada de “falta d’adultesa” i la reconeixem com un estadi propi i complet en si mateix, és curiositat, és creativitat, és ganes d’aprendre i és força transformadora. Posar la mirada en el que sí que són les persones joves permet reconèixer-les com a agents dels seus propis itineraris. Sota aquesta mirada, la jove deixa de ser merament aprenenta, per a convertir-se en algú que ens ensenya a “pensar i a mirar des d’un altre punt de vista”. Indica Garcés (2020), “l’aprenent és un punt de vista que ens fa descobrir que els aprenentatges que fem donen forma als mons que compartim. La seva experiència no està separada del món, sinó plenament travessada per les seves determinacions socials, polítiques, econòmiques i laborals, i en tensió entre elles.”

Aquest reconeixement implica entendre que els itineraris no són únicament trajectòries individuals, sinó processos que estan profundament entrellaçats amb el teixit social del qual formen part. Així, quan les joves tracen els seus propis camins, no sols transformen les seves vides personals, sinó que impacten i resignifiquen les seves comunitats, aportant noves maneres de pensar, fer i construir.

Ser agents dels seus propis itineraris significa dotar a les joves d’eines, però també de l’espai i la legitimitat per a decidir, equivocar-se, aprendre i crear. Des d’aquesta perspectiva, l’acompanyament no es limita a guiar-les cap a un objectiu preestablert, sinó que es converteix en una relació on les joves lideren el procés i les persones professionals es col·loquen al seu costat com a aliades. La pràctica es converteix així en un intercanvi d’aprenentatges, una activitat recíproca, i no una acció sobre un subjecte/objecte que revesteix un rol passiu.

Aquesta doble transformació, de les seves pròpies vides i dels seus contextos, posiciona a la joventut no com un futur en construcció, sinó com un present replet d’acció. És en aquesta intersecció entre el personal i el col·lectiu on resideix el seu veritable potencial, i on l’acompanyament adquireix un valor profundament transformador.

En aquest sentit, acompanyar a les persones joves implica una pràctica dialògica que provoca la reflexió i presa de decisions. El procés de dialogar té com a premissa el reconeixement de la persona jove com un ser lliure, crític i amb potència de responsabilitat. En aquest marc, la responsabilitat pot manifestar-se de diferents maneres: a vegades, com una responsabilitat conscient, on l’individu assumeix i exerceix aquesta qualitat de manera intencional, i altres vegades com una responsabilitat en potència, on la persona, sent inconscient de la seva capacitat responsable, està en procés de descobrir i desenvolupar aquesta competència. D’aquesta manera, l’establiment d’un diàleg es convertiria en l’ingredient humanitzador de l’acompanyament.

Ara bé, perquè, a partir del diàleg, sigui possible el disseny d’itineraris vitals co-construïts, és essencial cuidar els elements que el configuren: la pregunta i l’escolta present.

La pregunta

La pregunta és molt més que una tècnica d’acompanyament: és un acte de reconeixement (Honneth, 1992). Preguntar implica assumir que l’altre té una resposta, malgrat que encara no l’hagi formulat. En lloc d’actuar com a experts que imposen la seva visió, les professionals hem de posicionar-nos com co-exploradors del camí, guiant a les joves a descobrir respostes i significats propis. Aquest acompanyament no sols reconeix la seva capacitat per a decidir, sinó que també activa el pensament analític en integrar una reflexió profunda sobre el context en el qual es troba. L’acte de preguntar es converteix en una eina per a potenciar l’experiència d’autoeficàcia sobre la seva vida, mentre es fomenta la seva capacitat per a prendre decisions informades i conscients en el present i el futur.

Les preguntes ben dissenyades tenen la capacitat de fomentar el pensament crític. Quan una jove és convidada a qüestionar-se sobre les seves decisions, a imaginar alternatives i a avaluar riscos, no sols està avançant cap a la seva ocupabilitat, sinó també desenvolupant habilitats fonamentals per a la vida. Això no significa que l’acompanyament deixi de ser necessari, sinó que es transforma en una guia.

Com entrenar la pregunta? Formular preguntes no és un acte espontani; requereix pràctica, intenció i sensibilitat. Compartim alguns tips per a poder entrenar-la:

  1. Conèixer abans de preguntar.Una bona pregunta parteix d’una comprensió genuïna del context del jove. No es pot preguntar “Què et motiva?”, si no s’ha dedicat temps a conèixer quins són els seus interessos i preocupacions.
  2. Preguntes obertes.La pregunta oberta actua com un catalitzador per a l’autoconeixement i el desenvolupament d’habilitats metacognitives en les joves. A través de preguntes com “Què desitges per a tu?” o “Com t’imagines el futur?”, no sols els ajudem a identificar els seus objectius, sinó que els proporcionem un espai de connexió amb els seus desitjos que els anima a reconèixer-se com a agents actius de la seva pròpia vida.
  3. Evitar preguntes directives o enjuicioses.Preguntes com “Per què no vas aprofitar aquesta oportunitat?”, generen una reacció defensiva, mentre que “En aquell moment, què et va impedir aprofitar aquesta oportunitat i com podríem treballar junts ara?”, fomenta la col·laboració i la confiança.
  4. Adaptar el llenguatge.Les preguntes han de ressonar amb la manera en què la jove s’expressa i entén el món. Utilitzar un to pròxim i respectuós és tan important com el contingut de la pregunta mateixa.

L’escolta present

En el descobriment de les respostes per mitjà de preguntes, la nostra escolta present es converteix en catalitzador fonamental del diàleg humà. Preguntar sense estar disposades a escoltar, vicia la pregunta, ja que la priva de curiositat i interès genuí. Quan qui acompanya escolta, el vincle entre acompanyant i jove s’enforteix, generant-se un espai segur de confiança necessari perquè hi hagi obertura i sinceritat. Escoltar, sent present, consisteix a voler atendre l’experiència de l’altre de manera conscient i empàtica. Implica que no hi hagi judici, que no hi hagi transferència de responsabilitats, ni intents de modelatge del discurs.

Ens plantegem llavors: Com es pot entrenar l’escolta present? Per a aprendre a exercitar-la, ens atrevim a compartir cinc bones pràctiques:

1.Escoltar amb empatia

Escoltar des del lloc de l’altre permet comprendre millor les seves emocions i punts de vista. Podríem dir: “Sembla que et sents frustrada per aquesta situació, vols explicar-me més?”, mostrant així més empatia i curiositat.

2. Escoltar sense judici

Suspendre el judici a l’hora de conversar permet crear un espai segur. Un exemple seria evitar respostes crítiques i tancades, optant per comentaris com: “Entenc que va ser difícil per a tu, com creus que podríem manejar-ho juntes?”.

Un altre exercici seria disminuir l’efecte halo. L’efecte Halo és un biaix cognitiu que ens porta a avaluar a una persona de manera generalitzada basant-nos en una única característica positiva o negativa. Per a mitigar l’efecte Halo en les nostres interaccions podem: 1) Reconèixer el biaix: ser conscients que aquest biaix existeix i pot influir en els nostres judicis. 2) Recopilar informació objectiva: basar les nostres avaluacions en dades concretes i observables, en lloc d’impressions subjectives. 3) Separar les qualitats: avaluar cada característica d’una persona de manera independent, evitant que una impressió general afecti altres valoracions.

3. Escoltar amb silenci

El silenci permet que les joves puguin reflexionar i, per tant, es pot convertir en un instrument fins i tot més poderós que les paraules. Com a acompanyants, a l’hora de formular una pregunta, podem esperar pacientment sense interrompre, permetent que la jove trobi les seves pròpies respostes.

4. Escoltar amb reforç positiu

Afirmacions com “explica’m més per a acostar-me a com t’està afectant” o un simple gest d’assentir ajuden a mostrar interès i demostrar que ens estem involucrant en el diàleg. Un exemple podria ser: “El que dius és important, gràcies per compartir-ho.”

5. Escoltar amb actitud exploradora

Per a aprofundir en el tema i evitar malentesos, pot ser una bona tècnica la de fer preguntes per a augmentar la comprensió. La professional podria preguntar: “Podries explicar-me una mica més el que vas voler dir amb…?” o parafrasejar el que la persona jove hagi comptat, replantejant les paraules d’una nova manera sense variar l’essència i significat del missatge.

Acompanyar des de la pregunta i l’escolta present podrien ser estratègies genuïnes de posar “joventut” en la nostra manera d’acostar-nos a l’altre?

Pregunta i escolta present, reconeixen el valor dels silencis, les ensopegades i les històries que sovint queden fora dels relats dominants. Ens atrevim així a indagar en els fracassos i a mirar amb atenció aquells espais on semblava no haver-hi llum, entenent que en aquests racons ignorats poden residir claus fonamentals per a resignificar i transformar experiències, vivències i habilitats. Sovint, aquestes romanen ocultes perquè les persones joves no els han atorgat importància, en pertànyer a “l’esfera del no valorat”: aspectes desconeguts i percebuts com a naturals, automàtics o quotidians dins del seu univers de competències. No obstant això, en fer visibles aquestes dimensions aparentment ordinàries, s’obre la possibilitat de reconèixer el seu veritable potencial i de valorar-les com a recursos significatius en el seu desenvolupament personal-professional i comunitari.

Pot ser, mentre insistim que a les joves els falta una mica de “adultesa” , no podríem preguntar-nos si a nosaltres ens està faltant una mica de “joventut”? com mantenim o recuperem aquesta espurna de joventut? Com a professionals que acompanyem a joves, realment sabem posar en pràctica la competència de “aprendre a aprendre”? Estem disposades a aprendre al costat d’elles, des del que ocorre i no des del que creiem que hauria d’ocórrer? Aprofitem aquestes preguntes espontànies i curioses que ens llancen per a obrir espais d’aprenentatge mutu?

Entendre l’acompanyament com un acte de curiositat viva implica assumir la idea radical que cada jove té dret a aprendre cap a on anar, fer i desfer en l’itinerari del seu propi propòsit/projecte de vida.

Garcés, M. (2015). Escola d’aprenents. Galaxia Gutenberg.

Honneth, A. (1992). La lucha por el reconocimiento: Por una gramática moral de los conflictos sociales. Ediciones Grijalbo.